+de+sing+for+absolution.jpg)
Anem a parlar una mica sobre les llengües dels estats veïns:
A França no és que tinguin pocs idiomes, és que per als que només parlen francès, doncs només existeix aquesta llengüa. L' Hexàgon és un dels pocs Estats europeus que es nega a signar la Carta europea de les llengües minoritàries. Els parlants del català, el bretó, el cors, l' occità, el basc i l' alsacià no ho tenen d' allò que se'n diu molt fàcil per a rebre una educació en alguna d' aquestes llengües: en les escoles i instituts públics tan sols hi ha la opció d' aprendre'n alguna com a segona llengua optativa, i només institucions privades les utilitzen com a llengües vehiculars.
A Espanya també hi ha polèmica sobre els idiomes. Però millor no començar amb el tema. Massa opinions i massa manipulació política. El que és veritat és que la llengua més parlada és l' espanyol, o castellà, trobo que el segon nom el defineix millor. I després hi ha el català, amb les seves variants de València i les Illes Balears, el gallec, que es parla a Galícia i a zones de Lleó i Zamora, l' euskera, al País Vasc i a Navarra, i l' occità que es parla a la Vall d' Aran, és a dir, l' aranés. A més, també hi ha el caló, l' idioma dels gitanos.
Com a curiositat dic que a l' entrada d' Espanya a la Viquipèdia (versió catalana) no hi ha cap capítol sobre "Llengües". Pff...
I a Itàlia resulta que s' hi parla italià des de no fa gaire. A l' any 1861 només el parlava un 3% de la població. A partir de la reunificació italiana es va establir l' italià, encara que no va ser completament difós fins al 1960. Els grups de parla minoritària són petits. El més notori és l' alemany (ells en diuen "tedesco") al sud de Tirol, i l' eslau al voltant de Trieste. Però també hi ha altres idiomes "parcialment" oficials, com el francès a la Vall d' Aosta, i el sard, el català, el friülès i el ladi a les muntanyes Dolomites. I moltes més.
A França no és que tinguin pocs idiomes, és que per als que només parlen francès, doncs només existeix aquesta llengüa. L' Hexàgon és un dels pocs Estats europeus que es nega a signar la Carta europea de les llengües minoritàries. Els parlants del català, el bretó, el cors, l' occità, el basc i l' alsacià no ho tenen d' allò que se'n diu molt fàcil per a rebre una educació en alguna d' aquestes llengües: en les escoles i instituts públics tan sols hi ha la opció d' aprendre'n alguna com a segona llengua optativa, i només institucions privades les utilitzen com a llengües vehiculars.
A Espanya també hi ha polèmica sobre els idiomes. Però millor no començar amb el tema. Massa opinions i massa manipulació política. El que és veritat és que la llengua més parlada és l' espanyol, o castellà, trobo que el segon nom el defineix millor. I després hi ha el català, amb les seves variants de València i les Illes Balears, el gallec, que es parla a Galícia i a zones de Lleó i Zamora, l' euskera, al País Vasc i a Navarra, i l' occità que es parla a la Vall d' Aran, és a dir, l' aranés. A més, també hi ha el caló, l' idioma dels gitanos.
Com a curiositat dic que a l' entrada d' Espanya a la Viquipèdia (versió catalana) no hi ha cap capítol sobre "Llengües". Pff...
I a Itàlia resulta que s' hi parla italià des de no fa gaire. A l' any 1861 només el parlava un 3% de la població. A partir de la reunificació italiana es va establir l' italià, encara que no va ser completament difós fins al 1960. Els grups de parla minoritària són petits. El més notori és l' alemany (ells en diuen "tedesco") al sud de Tirol, i l' eslau al voltant de Trieste. Però també hi ha altres idiomes "parcialment" oficials, com el francès a la Vall d' Aosta, i el sard, el català, el friülès i el ladi a les muntanyes Dolomites. I moltes més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada